Del libro al byte, y del byte ... al canutillo

La semana pasada cayó en mis manos una máquina de encuadernar con canutillo.

No es una máquina, es una religión. Los primeros días no le haces ni caso. No sabes si vale la pena sacar el artefacto de la caja. Un día coges unos apuntes, y pruebas. Has escogido la pastilla roja. Al principio se resiste, cuesta agujerear las hojas (después descubrirás que no agujereas, sino que troquelas), es difícil entender el oscuro mecanismo que abre el canutillo y lo deja cerrar atrapando perfectamente las hojas; sin embargo, al cabo de unas horas te descubres encorvado sobre la máquina y encuadernando todo lo que encuentras en tu estudio. Has entrado en un nuevo mundo. En seguida descubres un nuevo lenguaje: troquelar, tapa plástico, tapa cartón,...

Descubres que hay otros como tu, y que han ido más allá. En las instrucciones te indican que no
troqueles más de 8 folios, que no troqueles a la vez plástico y cartón, etc. Sin embargo, hay una comunidad que desafía estas normas. Cuando perteneces a esta comunidad descubres que hay canutillos de muchos tamaños, canutillos forrados en piel, canutillos metálicos, etc.

Y es que el canutillo es mucho más que una máquina comprada en el Lidl. Ha estado presente en la historia de la humanidad. La verdadera razón por la que Galileo Galilei fue llevado a prisión fue por encuadernar su Biblia con canutillo; más tarde abdicó del canutillo y juró la encuadernación clásica con cola e hilo para salvar su vida. A principios de siglo, uno de los grandes del cine, John Ford, rodaba su afamada "Canutillo de mujeres". Las presiones de los estudios, fuertemente ligados a la industria del carpesano de dos anillas, obligaron a cambiar el título. Ya en tiempos de la era digital, Mónica Lewinsky se hizo famosa por ser capaz de meterse 10 canutillos de 8mm en la boca y decir: "le guffta affí? mi preffidente?".

El canutillo llega a ser una droga. En Europa occidental se han multiplicado las clínicas de desintoxicación de canutillo. Permanecen ocultas, por la vergüenza de pacientes y familiares. Dos son los síntomas que te pueden advertir de que estás enganchado. El primero es un aviso:
a) Ves unos apuntes, o un simple paquete de folios, y te pones a sudar, te tiemblan las manos, mentalmente calculas si quedaría bien tapa de plástico o de cartón.
Si no has ido más allá, todavía puedes salirte por tus propios medios. El segundo síntoma es más grave:
b) Estás con tu pareja en la cama, la cosa está animada, y de pronto te descubres acercando un grupo de folios a su entrepierna y diciendo: "cariño, tapa trasparente y contratapa de cartón azul, gracias".
A parte de la hostia, merecida, debes pedir ayuda de inmediato. En una clínica especializada te pueden ayudar. El mono físico desaparece rápido, con unos días apartado de todo papel es suficiente. Es mucho más difícil el mono psicológico que te espera a la salida. Porque un encuadernador de canutillo lo es para siempre. Además, es muy difícil aislarte. Los kioscos y las librerías están ahí. El mismo entorno de trabajo está lleno de folios.

Bien, os tengo que dejar; mi dealer me ha traído una partida ilegal de canutillos de 25mm...vaya noche me espera.

Freud, mestre de mestres

Al maig, una obra de Lucien Freud es venia a Christie's per 33,6 milions d'euros i es convertia en l'obra d'un pintor viu més cara pagada mai.

Més enllà de les quantitats, des d'aquest blog vull retre homenatge a un pintor que, després del camí esgotat per els Rothko, Kandinsky, Malevitch, etc. demostra que l'art no s'acaba, que es poden obrir infines noves vies més enllà de l'abstracció o de la figuració clàssica. William Feaver, un anglès amic de l'artista i director de l'exposició feta per l'autor al Correr de Venècia, define a Freud com "un pintor d'expressió poderosa que es concentra en la realitat, en allò que hauríem de veure, i no en allò que veïem". Freud capta i plasma el més autèntic dels seus models.
Podeu trobar més i imatges de la seva obra a Artchive.

Buff!!

La web de gadgets find me a gift ens proposa un regal molt a tenir en compte per a les properes olimpiades o qualsevol altre event esportiu-televisiu: l'esposa inflable.
Es tracta d'una nina inflable que no serveix per fer sexe (com les esposes de veritat) però que a canvi, i sempre segons el fabricant, promet:
- Silenci absolut
- No gastar diners
- Tenir la tapa del vàter sempre aixecada (només la tapa)
- No trencar el coxte

i jo afegiria:

- No vol anar a l'Ikea
- No vol anar al Zara
- No vol anar al Women's Secret
- etc, etc, etc.

Us deixo la fotografia:

Bazar de Otoño. Barrett M107.

Ahora que llega el otoño, los fabricantes lazan al mercado nuevos y divertidos gadgets con los que combatir estos meses que a mi se me antojan como los más deprimentes (sólo el intervalo que va de septiembre a julio).
Barrett nos presenta su rifle de precisión M107 , que hará las delicias de grandes y pequeños y con el que ajustar las cuentas será más que nunca, un juego de niños.

La criatura dispara balas del calibre 50. a 853 m/s y pesa unos reconfortantes 12,9 Kgs. Para que podais tomar medidas, es efectivo hasta 1800m metros.
En la página del fabricante teneis precios y más detalles. Yo sólo os dejo un video educativo:

Regreso desde el infierno

Os he tenido abandonados. Han sido unos meses terribles pero el blog vuelve a estar en marcha. Os pido disculpas. En Mayo marche al reino de Bhutan a estudiar la reproducción de la Tortuga Boba (peperus turtilius) en su hábitat.
Desgraciadamente (como vereis) conocí a un príncipe de la región que me invitó a su palacio a tomar unas tapas:

El hombre me invitó a un plato tradicional de dudoso gusto, criadillas de yak. Lo cierto es que me lo comí todo menos a su hija, que se sentaba a mi vera. Por lo visto, en Bhutan es tradición corresponder a una invitación haciendole un bukake a la hija del anfitrión.
Esta falta de formación antropológica me ha llevado tres meses a una prisión. En las duchas, un pobre hombre que no veía bie me pidió que le recogiera el jabón, pero esa ya es otra historia:

Bueno, el caso es que volvemos a estar "on the road".

La democracia pervertida.

Ya han pasado algunas semanas desde las elecciones. Izquierda Unida aparece como el gran perdedor de las mismas.

Izquierda Unida ha sido la tercera fuerza más votada, con 960.000 votos, pero ha quedado como la sexta fuerza en representación, obteniendo sólo dos escaños.

Hay algo que no funciona en la ley electoral y que deforma todo el proceso.

Con 960.000 votos, un 3,8% del total, IU tiene dos escaños, un 0,5% del total.
Si el sistema fuese proporcional, hubiera obtenido 14 escaños. Es decir, siete veces más de lo que ha obtenido.

Las comparaciones no hacen sino abundar en esta perversión. Cada escaño de Izquierda Unida les ha costado 481.000 votos, mientras que al PSOE, cada escaño le ha costado 65.000 votos, y a EAJ-PNV, 50.000 votos. De lo que se deduce que los votos de los votantes del PSOE valen 7 veces más que los de los votantes de Izquierda Unida, y los de los votantes del PNV, nueve veces y media más.

Si al PSOE le hubiera costado igual que a Izquierda Unida conseguir cada escaño, sólo hubiera obtenido, 23 diputados!

Una cosa es evitar un sistema proporcional puro, evitando que los partidos sólo busquen votos en las grandes provincias, implantando algún tipo de corrección. Pero esta corrección no puede ser de siete a uno. A la vista de estas proporciones, sólo se puede afirmar que el sistema electoral actual pervierte la democracia, ya que le dice claramente a los votantes de un partido nacional minoritario que sus votos van a ir a parar a la basura.

El actual sistema sólo fomenta la existencia de dos grandes partidos nacionales y de partidos concentrados en un ámbito espacial reducido, como son los autonómicos.

Evidentemente, PP y PSOE difícilmente arreglarán esta situación, ya que son los principales favorecidos, pero no es de recibo que sigan cantando la fiesta de la democracia mientras secuestran doce escaños.

La guerra de Irak es (una gran inversión) un gran gasto

No hay ningún error de planteamiento en la guerra de Irak. No hay ningún error para los que la han planteado. Los objetivos han se han conseguido plenamente. Incluso en mayor medida de lo esperado. Repasemos los principales logros del alcohólico presidente americano: a) Principal objetivo (en clave interna): cómo desviar 1 billón de dólares en cinco años (200.000 millones de dólares anuales) des de el bolsillo de los trabajadores americanos a las arcas de los ricos accionistas de las empresas del tinglado industrial-militar norteamericano. Porque lo cierto es que esta es una aventura privada. Desde empresas de mercenarios como Blackwater a las empresas que hacen fusiles, munición, aviones, misiles, etc2 todo en Irak es un negocio privado. El gobierno puede elegir que hacer con los 1000$ que cada americano ha aportado a la guerra anualmente. Con esos mil dólares le podría haber proporcionado sanidad y educación universal y gratuita. En vez de hacer eso, y devolverle lo que en definitiva es suyo, inventa armas de destrucción masiva una guerra, coge esos 1000$, se los roba de los bolsillos a sus ciudadanos y los envía directamente a los multimillonarios accionistas de estas empresas. Más tarde, estos multimillonarios ya devolverán una ínfima parte del botín en forma de financiación al partido republicano. b) Segundo objetivo (en clave interna): cómo preparar el terreno para que este desvío de impuestos hacia las empresas sea duradero en el tiempo. Una vez acabó la guerra fría se planteó un problema mayúsculo para el poder americano. ¿Cómo podían seguir aprobando inmensos presupuestos militares en el congreso si había desaparecido la que se suponía mayor amenaza para los USA?. Pues buscar un nuevo enemigo. Se permite, o algo peor, un atentado (11-S), se invaden dos países, Afganistán e Irak, y ya tenemos conflicto montado para los próximos 20 años. Es curioso observar como, tanto en Afganistán como en Irak, EEUU ha invadido el país pero, en vez de pacificarlo, ha armado a diferentes grupos para tratar de promover un conflicto civil permanente. Esto le asegura una presencia constante en la zona y un gasto continuo en cooperación armamento para los grupos aliados de cada momento. c) Tercer objetivo (en clave externa): cómo tener presencia en una zona donde hay petróleo, cerca de Rusia, cerca de Europa y cerca de Israel/Palestina. Es decir, cómo tener una base desde donde poder operar y amenazar a sus posibles competidores.

Definición de Hipocresía (sin diccionario)

La Iglesia católica acaba de calificar como pecado "acumular excesivas riquezas".



pero resulta que no sólo tiene un montón de pasta, si no que además lo invierte en mercados de renta variable, es decir, especula.

Especula en los mismos mercados que hunden a países del tercer mundo cuando los brokers deciden "jugar" con su moneda.

Y por si fuera poco, invierte en empresas como Pfizer, que fabrica anticonceptivos, para después hilar un discurso en el que prefieren que los africanos mueran de SIDA antes de que puedan echar un polvo con condón (ése sí que es un PECADO con mayúsculas).

Transición (nes) democratica (s)

Castro se retira.

Tanto Bush como los lameculos políticos españoles esperan que sea el "comienzo de la transición democràtica en Cuba".

Interesante preocupación por la democracia, poco comparable a la actitud de EE.UU y España con regímenes como Guinea Ecuatorial.

Israel és Hanan Ansar

Israel és això.

Powered by ScribeFire.

Revisionisme de genocidis passats i genocidis actuals

És curiós, el lobby jueu persegueix també a Espanya a aquells historiadors, com David Irving, que s'atreveixen a opinar o investigar o fer hipòtesis en contra de la versió oficial sobre l'holocaust jueu a la 2aG.M.

És a dir, ens preocupem molt sobre que un historiador opini sobre un fet històric.

En canvi, no es preocupen de la situació que els nazis-jueus estan provocant a Palestina. Més enllà d'un apartheid, Gaza i Cisjordània són dos camps de concentració on Israel, un país racista, està portant a terme un genocidi.

Aquest genocidi l'està practiant amb diferents tàctiques:

- Suposats atacs sobre terroristes que acaben massacrant a la població civil.
- Matança de malalts que són assassinats quan són portats a hospitals i són detinguts a controls dels soldats fins que acaben morint.
- Talls ens els subministraments d'aigua i combustible a tota la població civil de Gaza. Aquest és un fet que ni tant sols va passar en els camps de concentració nazis. Mentre els palestins moren de set, els jueus els roben l'aigua per fer piscines a les colònies.
- Controls i ofegament de l'economia dels palestins, que els està portant a la majoria a una situació desesperada de desnutrició i depauperació.
- Uns política de colonització, que no ha acabat mai. Israel es permet ser l'únic país que en el segle XXI segueix envaïnt i colonitzant territoris.

Aquí teniu un bon exemple del que passa en un únic mes, el recull del genocidi lent que s'està produïnt sobre una pblació indefensa.

Powered by ScribeFire.

Els preus no pujen, ni baixen, ni es queden quiets

En els darrers dies i mesos els polítics, i els mitjans de comunicació/transmisió ens venen advertin de que els preus estan pujant i ho seguiran fent. Cometen però, una greu equivocació. Otorguen als pobres preus naturalesa èssers vius. Sembla que siguin els preus, o les mercaderies de les quals només indiquen el seu valor de venda, les que decideixin pujar o baixar.

Hipotesi de partida: un pobre pollastre o una pastanaga no decideixen per ells mateixos pujar el seu preu.

A veure, hi ha dos tipus d'indicadors-preus: aquells que es formen en mercats més o menys organitzats (per exemple, el petroli o els cereals veuen el seu preu marcat en els mercats internacionals) i aquells que són marcats per l'agent que ven la mercaderia o servei, en general una empresa.

Què està passant ara? hi ha algunes empreses que estan veïen com augmenten els seus costos, doncs mercaderies que provenen de mercats internacionals (p.e. el petroli) els costen bastant més cares. Aquestes empreses no volen veure reduït els seus enormes beneficis, per tant el que fan és repercutir l'augment de costos als preus finals.

De fet, és fàcil veure com hi ha un acord tàcit en la patronal espanyola per fer aquest augment de preus de forma consensuada.

Què passa doncs? que tenim uns polítics que no permeten que augmentin els sous, que pujen al mateix ritme dela inflacció des de fa anys, pero que no pressionen al secotr empresarial per tal que facin contenció d'uns beneficis immorals.

Les empreses de l'Ibex es poden permetre el luxe d'estar augmentant els beneficis entre un 20% i un 30% anual (suposa doblar beneficis cada 4-5 anys), mentre que des de fa més de 10 anys, els treballadors perdem poder adquisitiu de forma continuada.

Conclusió: els preus estan pujant perquè tenim un teixit empresarial irresponsable i egoïsta, que prefereix entrar en una fase d'estanflacció (la inflacció frena el consum, que augmenta l'atur, que frena el PIB, etc.) augmentant els preus per rebre un benefici a curt termini, mentre que els governs i mitjans de comunicació fan la feina d'espantar-nos amb aquests "preus malvats que no volen parar depujar" per dir-nos que cal congelar els salaris.

Powered by ScribeFire.

El genocidi armeni i Israel

La condemna del genocidi armeni per part del grup demòcrata al congrés dels EUA ha creat força tensions entre el govern turc i les autoritats ianquis. Durant la primera guerra mundial, el jove estat turc va massacrar entre un i dos milions de ciutadans armenis, apuntant-se el dubtós honor del primer genocidi del segle XX. És normal que ara els turcs no acceptin aquestes acusacions. És immoral, però fins a cert punt comprensible. A ningú no li agrada que el reconeguin com a assassí. El paper més immoral i trist però, l'està adoptant Israel i el lobby jueu als EUA. Aquestes rates criminals estan pressionant per tal que no es condemni l'atrocitat contra el poble armeni i sobretot per tal que no es tracti com un genocidi. I això per què? Semblaria que un poble com el jueu hauria de ser solidari amb un altre poble que ha patit persecució. La mesquindat dels jueus es deu a que volen ser l'única comunitat amb pedigree de víctimes d'un genocidi. Volen ser els únics protagonistes. I això és degut a que basen la seva política d'ocupació i eliminació de Palestina en el fet que ells van se víctimes a la segona guerra mundial. Amb el seu victimisme tracten de justificar tota la seva història, hitòria d'agressions contra Palestina, Egipte, Iraq, Iran, Líban i Síria. La indignant d'haver estat víctimes d'un genocidi i tractar de negar el mateix tractament a un poble que ha patit la mateia sort no té límits.

Israel = Hipocresia assassina

Israel va atacar un reactor a Síria.
Israel, que te armes nuclears, ataca a Síria perquè vol tenir energia nuclear.
Israel, que practica un genocidi contra el poble palestí, ataca a Síria perquè aquest país es vol defensar.
Israel, que encara ocupa una part del territori de Síria, acusa a aquest de recolzar el terrorisme.

Doctor mort

Segons El Pais, Aribert Heim, militar alemnay que va servir al camp de Mauthausen, va ser asassinat per una organització clandestina jueva.
A aquests assassins jueus no els calia perseguir a un ancià per mig món. Si tan preocupats estaven pels drets humans, i pels nazis, tenien un ben a prop, a casa seva.
Podien haver acabar amb Ariel Sharon. Responsable de multitud de massacres contra palestins. El "doctor mort" de Sabra i Chatila.

Capitalisme i socialisme

En aquesta era posmoderna, o de la globalització, o postsoviètica, o de la "fi de la història" de Fukuyama, ens tracten de vendre la idea que ja han desaparescut les diferències entre esquerra i dreta. Entre un capitalisme triomfant i un socialisme que sembla anacrònic, cal cercar la simplicitat per tornar a retrobar-se amb les idees el contracte social.
Exemple: a Espanya, durant el 2006, es va destinar 12 milions d'euros al fons per a la llei contra la violència de gènere. Aquell 2006 van morir assassinades 68 dones. És a dir, es va destinaruna mitjana de 176.000 euros per cada dona assassinada. No arriba a 30 "quilos" per dona.
Fa pocs dies, el 12 d'octubre, l'exèrcit mostrava al cel de Madrid els preciosos caces Eurofighter. Cadascú ens va costar 120 milions d'euros. I el pitjor és que el govern ha encarregat un bon grapat d'aquests avions.
És a dir, en un únic avió militar es dedica 10 vegades el pressupost per tractar que deixin de moriri 68 persones.
Això és política de dretes. Es dediquen aquests diners a avions per tal que els diners dels treballadors, per la via dels impostos, arribin a les empreses d'armament.
En un país vertaderament socialista, o socialdemòcrata, o simplement -íntegre-, això no passaria.
Aquesta és una lliçó ben simple del que és la dreta i l'esquerra, del que és el capitalisme i el socialisme.

Educació per a la ciutadania

L'Església i els seus "comandos de choque" estan en lluita contra la nova assignatura.
Defensen que ni l'escola ni l'estat poden oferir normes morals a la nostra joventut.
L’Església en canvi, ho ha estat fent durant anys a l'assignatura de religió, i els sembla plenament normal.
I quina moralitat imparteixen? què pot oferir l’església catòlica als nostres infants?
Els poden ensenyar que la història natural no és certa, que la ciència és heretgia.
Els poden ensenyar que la dona procedeix d'una part del primer home, i que per tant, és secundària i prescindible.
Els poden ensenyar que la terra és el centre de l'univers, i que cal cremar als que diguin el contrari.
Els poden ensenyar que cal aturar l'evolució intel·lectual de la humanitat durant segles, si això permet perpetuar-se en el poder.
Els poden ensenyar que és pot participar en la massacre de tot un continent, si la massacre retorna beneficis i prebendes.
Els poden ensenyar a recolzar a feixistes (Espanya) i torturadors(Argentina), absolvent-los mentre maten als dimonis comunistes.
Els poden ensenyar a girar l'esquena als que defensen els pobres i oprimits (Ignacio Ellacuria, Monseñor Romero), perquè gosen aixecar la veu contra la injustícia i la cúria eclesiàstica còmplice.
Els poden ensenyar a condemnar a milions d'homes i dones a morir víctimes de la SIDA, però en pau per no haver fet servir condó.
Definitivament, l’Església pot ensenyar moltes coses; el que cal reflexionar és si volem una joventut amb els valors anteriorment referits.

Agències de ràting

En mig de la crisi dels crèdits subprime als mercats occidentals, moltes veus crítiques han apuntat a la sospitosa actuació de les agències de rating. "De que serveixen aquestes agències", diuen, "si quan hi ha una crisi els impositors i accionistes han de descobrir que entitats qualificades com a solvents fan fallida enfront les seves obligacions".
Això, que és ben cert, no deixa de sorprendre venint dels actuals mitjans de comunicació.
Aquests han esdevingut els darrers anys en unes agencies de rating molt més perilloses.
Perquè el que qualifiquen aquests mitjans són els éssers humans, i específicament, les víctimes dels conflictes.
Quan un ciutadà dels USA és assassinat, els mitjans detallen totes les seves dades. Podríem dir que qualifiquen la seva vida amb un rating A+.
Quan el que mor és un europeu, també és prou important, també donaran detalls que permetin posar-li nom i cognoms. La diferència amb l'anterior potser estarà en el número de dies que serà esmentat als mitjans. El qualificaran amb una A.
El tercer escalafó del rating, i ja molt per sota, és el dels aliats però no pertanyents al club privat dels rics i blancs. Aquí tindríem les víctimes de països com Israel, Argentina, Xile, etc. Aquests ja no mereixen que s'esmentin les seves dades identificaves. La notícia quedaria com "Moren nou ciutadans argentins en un atemptat a la capital". De fet, només acumular un gran número de víctimes els pot assegurar una portada als mitjans. Han de conformar-se amb una qualificació de B+.
La quarta qualificació, la B, és la que s'assigna a països subdesenvolupats, però en certa manera "amics" dels veïns del nord. Ve a ser com la relació paternal entre un empresari i els seus explotats. Aquest grup ja s'ha d'esforçar força per aparèixer a algun lloc. Si moren unitats o desenes no mereixeran ni una breu notícia. Només si moren uns centenars o milers aconseguiran una mica de seguiment. Només poden merèixer alguna notícia com "moren centenars de persones en un terratrèmol al Salvador". Aquestes víctimes de qualificació B encara ens cauen bé i, si per exemple sobreviuen quinze dies sepultats sota unes runes, poden donar la sorpresa i fer una portada de diari.
En el cinquè nivell, la C+, ja entrem en l'avorriment. Aquí s'enquadren les víctimes de conflictes on els assassins som nosaltres o on mor gent que simplement no entren dins dels nostres paràmetres de civilitzacions. Els morts d'Iraq, els palestins, els morts per la repressió a Algèria, formen part d'aquest grup. D'ells només es dona la informació del número de morts, d'una forma sistemàtica, com qui don ael temps o el resultat de la loteria. Cada dia s'emet un lacònic "moren trenta-quatre palestins en enfrontaments". Una altra característica és que aquestes víctimes sempre "moren", mai són "assassinats". Sembla que ells escullin morir o que morin d'un infart. Un soldat israelià dispara al cap d'una noia de dotze anys a un camp de refugiats (metàfora de camp de concentració) i els mitjans recullen "mor una palestina en enfrontaments amb l'exèrcit israelià".
La darrera categoria, la C, és la que mai no surt als mitjans. Aquí ja poden morir o ser assassinats a centenars de milers, que no mereixen ni una notícia breu d'agència. Són els milions de morts de gana i SIDA a l'Àfrica, els assassinats a Darfur, i un llarg etcètera. Només la visita d'un famós o un concert benèfic els pot tornar a les pàgines dels diaris, però no com a notícia per si mateixos, si no com a atrezzo de l'actuació de la celebritat de torn.


Technorati Tags: ràting, Darfur, Palestina, Israel

Homenatge al radical Yagüe

Moltes ciutats d'aquesta Espanya, que segons diuen, és la de tots, conserven entre els seus carrers, avingudes o places alguna amb el nom del general Yagüe. Burgos, León, Cartagena o Palencia, en són un bon exemple. El general Yagüe, militar del bàndol feixista i colpista, és tristement famós per un dels fets més sanguinaris de la guerra civil. Al 1939, i pocs mesos després de començar la guerra, el bàndol colpista ja estava instal·lat a Badajoz.
El general Yagüe comandava en aquell moment l'exèrcit feixista en aquella zona. En una metàfora del que ara anomenen la "fiesta nacional", va omplir de presos la plaa de braus de la ciutat de Badajoz. La major part d'aquests presos eren civils, entre d'ells moltes dones i infants.
El seu únic delicte era haver estat denunciats, per venjança, enveja o simplement antipatia, per alguns sectors de la dreta i de l'esglèsia presents a la ciutat. Altres simplement van ser capturats a l'atzar. Yagüe era un psicòpata, només comparable al doctor d'Auschwitz, Josef Mengele.
Durant els primers dies del mes d'agost, en una ofrena a la nova Espanya nazi-catòlica, va massacrar durant interminables hores als centenars o milers de persones a la plaça de braus. Com a bèsties al'escorxador, els va assassinar de les formes més inenarrables. Quasi setanta anys després, moltes ciutats espanyoles rendeixen homenatge a aquest sociòpata. Els mateixos que no volen aturar aquest homenatge i escarni a les víctimes, acusen de radicals als que fan ús de la seva llibertat d'expressió.

Israel construeix el seu Gueto de Varsòvia a Gaza

Israel ha comunicat que considera Gaza una "entitat hostil" i està disposat a deixar al 100% dels seus habitants sense subministraments. Israel ha convertit a Gaza en un camp de concentració, en un nou Auschwitz, aquest cop per els Palestins.