Homenatge al radical Yagüe

Moltes ciutats d'aquesta Espanya, que segons diuen, és la de tots, conserven entre els seus carrers, avingudes o places alguna amb el nom del general Yagüe. Burgos, León, Cartagena o Palencia, en són un bon exemple. El general Yagüe, militar del bàndol feixista i colpista, és tristement famós per un dels fets més sanguinaris de la guerra civil. Al 1939, i pocs mesos després de començar la guerra, el bàndol colpista ja estava instal·lat a Badajoz.
El general Yagüe comandava en aquell moment l'exèrcit feixista en aquella zona. En una metàfora del que ara anomenen la "fiesta nacional", va omplir de presos la plaa de braus de la ciutat de Badajoz. La major part d'aquests presos eren civils, entre d'ells moltes dones i infants.
El seu únic delicte era haver estat denunciats, per venjança, enveja o simplement antipatia, per alguns sectors de la dreta i de l'esglèsia presents a la ciutat. Altres simplement van ser capturats a l'atzar. Yagüe era un psicòpata, només comparable al doctor d'Auschwitz, Josef Mengele.
Durant els primers dies del mes d'agost, en una ofrena a la nova Espanya nazi-catòlica, va massacrar durant interminables hores als centenars o milers de persones a la plaça de braus. Com a bèsties al'escorxador, els va assassinar de les formes més inenarrables. Quasi setanta anys després, moltes ciutats espanyoles rendeixen homenatge a aquest sociòpata. Els mateixos que no volen aturar aquest homenatge i escarni a les víctimes, acusen de radicals als que fan ús de la seva llibertat d'expressió.

Qui perd a l'Irak?

Alguns diaris anuncien que els EE.UU estan perden la guerra a l'Irak. És això cert?. Res més lluny de la realitat. Els que van impulsar aquesta guerra estan assolint la totalitat dels seus objectius.
Qui va imposar aquesta guerra? La indústria del petroli i l'armament americana.
Quins són els resultats? Les empreses petroleres americanes s'han fet amb l'explotació de la totalitat del petroli de l'Irak (les segones reserves mundials). Les empreses d'armament s'asseguren una venda constant del seu producte:
a) al Pentàgon (el seu principal client),
b) a les milícies armades a l'Iraq: l'exèrcit americà, amb la seva actuació, ha assegurat una naixent guerra civil que demandarà gran quantitat d'armament.
c) als països veïns. El clima d'inestabilitat que USA ha provocat a l'Orient Mitjà des de la primera guerra del Golf, obliga als països de la zona a aprovar creixents pressupostos de defensa.

Només queda per determinar si algú perd la guerra.

Perd la guerra la població civil iraquiana.
Perden la guerra els soldatys americans, de classes baixes, que tornen en una bossa de plàstic a casa.
Perd la guerra Palestina; en un ambient de resolució dels conflictes per la via dura, Israel es pot permetre continuar amb el genocidi que, de forma més o menys intensiva, practica des dels anys quaranta.
Per la guerra el treballador americà, que veu com la fi de la guerra freda no ha portat un canvi en la política pressupostària del seu govern: els diners segueixen viatjant, via impostos, de la butxaca dels assalariats americans a la dels accionistes de les empreses anteriorment citades.