El genocidi armeni i Israel

La condemna del genocidi armeni per part del grup demòcrata al congrés dels EUA ha creat força tensions entre el govern turc i les autoritats ianquis. Durant la primera guerra mundial, el jove estat turc va massacrar entre un i dos milions de ciutadans armenis, apuntant-se el dubtós honor del primer genocidi del segle XX. És normal que ara els turcs no acceptin aquestes acusacions. És immoral, però fins a cert punt comprensible. A ningú no li agrada que el reconeguin com a assassí. El paper més immoral i trist però, l'està adoptant Israel i el lobby jueu als EUA. Aquestes rates criminals estan pressionant per tal que no es condemni l'atrocitat contra el poble armeni i sobretot per tal que no es tracti com un genocidi. I això per què? Semblaria que un poble com el jueu hauria de ser solidari amb un altre poble que ha patit persecució. La mesquindat dels jueus es deu a que volen ser l'única comunitat amb pedigree de víctimes d'un genocidi. Volen ser els únics protagonistes. I això és degut a que basen la seva política d'ocupació i eliminació de Palestina en el fet que ells van se víctimes a la segona guerra mundial. Amb el seu victimisme tracten de justificar tota la seva història, hitòria d'agressions contra Palestina, Egipte, Iraq, Iran, Líban i Síria. La indignant d'haver estat víctimes d'un genocidi i tractar de negar el mateix tractament a un poble que ha patit la mateia sort no té límits.

Israel = Hipocresia assassina

Israel va atacar un reactor a Síria.
Israel, que te armes nuclears, ataca a Síria perquè vol tenir energia nuclear.
Israel, que practica un genocidi contra el poble palestí, ataca a Síria perquè aquest país es vol defensar.
Israel, que encara ocupa una part del territori de Síria, acusa a aquest de recolzar el terrorisme.

Doctor mort

Segons El Pais, Aribert Heim, militar alemnay que va servir al camp de Mauthausen, va ser asassinat per una organització clandestina jueva.
A aquests assassins jueus no els calia perseguir a un ancià per mig món. Si tan preocupats estaven pels drets humans, i pels nazis, tenien un ben a prop, a casa seva.
Podien haver acabar amb Ariel Sharon. Responsable de multitud de massacres contra palestins. El "doctor mort" de Sabra i Chatila.

Capitalisme i socialisme

En aquesta era posmoderna, o de la globalització, o postsoviètica, o de la "fi de la història" de Fukuyama, ens tracten de vendre la idea que ja han desaparescut les diferències entre esquerra i dreta. Entre un capitalisme triomfant i un socialisme que sembla anacrònic, cal cercar la simplicitat per tornar a retrobar-se amb les idees el contracte social.
Exemple: a Espanya, durant el 2006, es va destinar 12 milions d'euros al fons per a la llei contra la violència de gènere. Aquell 2006 van morir assassinades 68 dones. És a dir, es va destinaruna mitjana de 176.000 euros per cada dona assassinada. No arriba a 30 "quilos" per dona.
Fa pocs dies, el 12 d'octubre, l'exèrcit mostrava al cel de Madrid els preciosos caces Eurofighter. Cadascú ens va costar 120 milions d'euros. I el pitjor és que el govern ha encarregat un bon grapat d'aquests avions.
És a dir, en un únic avió militar es dedica 10 vegades el pressupost per tractar que deixin de moriri 68 persones.
Això és política de dretes. Es dediquen aquests diners a avions per tal que els diners dels treballadors, per la via dels impostos, arribin a les empreses d'armament.
En un país vertaderament socialista, o socialdemòcrata, o simplement -íntegre-, això no passaria.
Aquesta és una lliçó ben simple del que és la dreta i l'esquerra, del que és el capitalisme i el socialisme.

Educació per a la ciutadania

L'Església i els seus "comandos de choque" estan en lluita contra la nova assignatura.
Defensen que ni l'escola ni l'estat poden oferir normes morals a la nostra joventut.
L’Església en canvi, ho ha estat fent durant anys a l'assignatura de religió, i els sembla plenament normal.
I quina moralitat imparteixen? què pot oferir l’església catòlica als nostres infants?
Els poden ensenyar que la història natural no és certa, que la ciència és heretgia.
Els poden ensenyar que la dona procedeix d'una part del primer home, i que per tant, és secundària i prescindible.
Els poden ensenyar que la terra és el centre de l'univers, i que cal cremar als que diguin el contrari.
Els poden ensenyar que cal aturar l'evolució intel·lectual de la humanitat durant segles, si això permet perpetuar-se en el poder.
Els poden ensenyar que és pot participar en la massacre de tot un continent, si la massacre retorna beneficis i prebendes.
Els poden ensenyar a recolzar a feixistes (Espanya) i torturadors(Argentina), absolvent-los mentre maten als dimonis comunistes.
Els poden ensenyar a girar l'esquena als que defensen els pobres i oprimits (Ignacio Ellacuria, Monseñor Romero), perquè gosen aixecar la veu contra la injustícia i la cúria eclesiàstica còmplice.
Els poden ensenyar a condemnar a milions d'homes i dones a morir víctimes de la SIDA, però en pau per no haver fet servir condó.
Definitivament, l’Església pot ensenyar moltes coses; el que cal reflexionar és si volem una joventut amb els valors anteriorment referits.

Agències de ràting

En mig de la crisi dels crèdits subprime als mercats occidentals, moltes veus crítiques han apuntat a la sospitosa actuació de les agències de rating. "De que serveixen aquestes agències", diuen, "si quan hi ha una crisi els impositors i accionistes han de descobrir que entitats qualificades com a solvents fan fallida enfront les seves obligacions".
Això, que és ben cert, no deixa de sorprendre venint dels actuals mitjans de comunicació.
Aquests han esdevingut els darrers anys en unes agencies de rating molt més perilloses.
Perquè el que qualifiquen aquests mitjans són els éssers humans, i específicament, les víctimes dels conflictes.
Quan un ciutadà dels USA és assassinat, els mitjans detallen totes les seves dades. Podríem dir que qualifiquen la seva vida amb un rating A+.
Quan el que mor és un europeu, també és prou important, també donaran detalls que permetin posar-li nom i cognoms. La diferència amb l'anterior potser estarà en el número de dies que serà esmentat als mitjans. El qualificaran amb una A.
El tercer escalafó del rating, i ja molt per sota, és el dels aliats però no pertanyents al club privat dels rics i blancs. Aquí tindríem les víctimes de països com Israel, Argentina, Xile, etc. Aquests ja no mereixen que s'esmentin les seves dades identificaves. La notícia quedaria com "Moren nou ciutadans argentins en un atemptat a la capital". De fet, només acumular un gran número de víctimes els pot assegurar una portada als mitjans. Han de conformar-se amb una qualificació de B+.
La quarta qualificació, la B, és la que s'assigna a països subdesenvolupats, però en certa manera "amics" dels veïns del nord. Ve a ser com la relació paternal entre un empresari i els seus explotats. Aquest grup ja s'ha d'esforçar força per aparèixer a algun lloc. Si moren unitats o desenes no mereixeran ni una breu notícia. Només si moren uns centenars o milers aconseguiran una mica de seguiment. Només poden merèixer alguna notícia com "moren centenars de persones en un terratrèmol al Salvador". Aquestes víctimes de qualificació B encara ens cauen bé i, si per exemple sobreviuen quinze dies sepultats sota unes runes, poden donar la sorpresa i fer una portada de diari.
En el cinquè nivell, la C+, ja entrem en l'avorriment. Aquí s'enquadren les víctimes de conflictes on els assassins som nosaltres o on mor gent que simplement no entren dins dels nostres paràmetres de civilitzacions. Els morts d'Iraq, els palestins, els morts per la repressió a Algèria, formen part d'aquest grup. D'ells només es dona la informació del número de morts, d'una forma sistemàtica, com qui don ael temps o el resultat de la loteria. Cada dia s'emet un lacònic "moren trenta-quatre palestins en enfrontaments". Una altra característica és que aquestes víctimes sempre "moren", mai són "assassinats". Sembla que ells escullin morir o que morin d'un infart. Un soldat israelià dispara al cap d'una noia de dotze anys a un camp de refugiats (metàfora de camp de concentració) i els mitjans recullen "mor una palestina en enfrontaments amb l'exèrcit israelià".
La darrera categoria, la C, és la que mai no surt als mitjans. Aquí ja poden morir o ser assassinats a centenars de milers, que no mereixen ni una notícia breu d'agència. Són els milions de morts de gana i SIDA a l'Àfrica, els assassinats a Darfur, i un llarg etcètera. Només la visita d'un famós o un concert benèfic els pot tornar a les pàgines dels diaris, però no com a notícia per si mateixos, si no com a atrezzo de l'actuació de la celebritat de torn.


Technorati Tags: ràting, Darfur, Palestina, Israel

Homenatge al radical Yagüe

Moltes ciutats d'aquesta Espanya, que segons diuen, és la de tots, conserven entre els seus carrers, avingudes o places alguna amb el nom del general Yagüe. Burgos, León, Cartagena o Palencia, en són un bon exemple. El general Yagüe, militar del bàndol feixista i colpista, és tristement famós per un dels fets més sanguinaris de la guerra civil. Al 1939, i pocs mesos després de començar la guerra, el bàndol colpista ja estava instal·lat a Badajoz.
El general Yagüe comandava en aquell moment l'exèrcit feixista en aquella zona. En una metàfora del que ara anomenen la "fiesta nacional", va omplir de presos la plaa de braus de la ciutat de Badajoz. La major part d'aquests presos eren civils, entre d'ells moltes dones i infants.
El seu únic delicte era haver estat denunciats, per venjança, enveja o simplement antipatia, per alguns sectors de la dreta i de l'esglèsia presents a la ciutat. Altres simplement van ser capturats a l'atzar. Yagüe era un psicòpata, només comparable al doctor d'Auschwitz, Josef Mengele.
Durant els primers dies del mes d'agost, en una ofrena a la nova Espanya nazi-catòlica, va massacrar durant interminables hores als centenars o milers de persones a la plaça de braus. Com a bèsties al'escorxador, els va assassinar de les formes més inenarrables. Quasi setanta anys després, moltes ciutats espanyoles rendeixen homenatge a aquest sociòpata. Els mateixos que no volen aturar aquest homenatge i escarni a les víctimes, acusen de radicals als que fan ús de la seva llibertat d'expressió.